Extracte de la presentació del llibre del mateix títol
Durant tots els anys dedicats al Massatge Infantil, aquest m’ha regalat molts moments tendres, molts somriures de nadons rebent massatge (de vegades, era el seu primer somriure a la seva mare!), moltes caretes de súper-concentració en aquest massatge tan amorós que m’està fent el pare o la mare, moltes panxetes que han deixat de fer tant de mal, molts pares i mares interessats, agraïts, gaudint, comunicant-se amb el seu nadó a través de les seves mans plenes d’Amor…
El Massatge em va portar a l’Àfrica, i allà em va regalar moments, visions i vivències extraordinàries, vivències que mai hagués pogut experimentar a casa: des de les més dures a les més meravelloses, totes elles valuoses i inoblidables.
Ara, el Massatge Infantil, m’ha donat l’oportunitat d’escriure aquest petit llibre, amb el seu DVD, i jo … Il·lusionada !!! Sona massa ambiciosa l’afirmació que escriure’l era per a mi una oportunitat per participar una miqueta en construir un món millor? Sona ambiciós afirmar que la pràctica del Massatge Infantil és una eina per Amoritzar (1) el món?
Diu Evania Reichen: “Millorar el tracte amb la infància millorarà el món més que cap altra política.”
N’estic plenament convençuda, i de la necessitat de fer sentir al teu fill que és benvingut a la teva vida … a la VIDA, a partir del moment en que ets conscient de la seva existència.
Per què el Massatge Amorós d’uns pares és una eina tan útil per al benestar emocional dels nostres nadons?
Per al seu correcte desenvolupament emocional i global, el nadó necessita primordialment 3 coses: sentir cobertes les seves necessitats, sentir-se protegit i sentir-se estimat. El massatge, aplicat amb regularitat, incideix clarament en totes elles; cobreix la necessitat vital del tacte, estimulant i nutritiu. També, a través de tocar al nadó, augmenta la secreció de prolactina, hormona principalment encarregada d’estimular la producció de la llet, que genera “ganes de tenir cura” del nadó, reforçant així el vincle. Com més fort és el vincle més propera és la mama. Com més propera és la mama més protegit se sentirà el nadó. Per descomptat, el tacte és també una via directa per expressar estimació al nostre fill. Finalment, el nadó que se sent protegit i sent cobertes les seves necessitats, a més de rebre afecte, se sent satisfet emocionalment, se sent estimat.
D’altra banda, la idea que el nadó es fa de “com és el món al que acaba d’arribar”, de si és un lloc bonic, abundant, amorós, o si, al contrari, és un lloc hostil en el qual un no està protegit i ha de desconfiar, depèn primordialment de les conclusions, no intel·lectuals però si sensorials, que s’obté a partir de les vivències amb els seus pares, i en un principi, sobretot amb la seva mare, de qui en depèn més directament. El massatge li procura, a banda d’importants i més que provats beneficis físics, plaer i sensacions amoroses cap a ell i el seu cos, l’ajuda a crear una imatge del món com un lloc agradable.
El concepte que el nadó crea sobre si mateix, també ve generat per la relació amb el “mirall” que representen els pares. Des de la forma egocèntrica que tenen els nens de percebre les coses, si els meus pares em volen fer creure que sóc benvingut i que m’estimen, aquesta és la idea que quedarà registrada en la meva ment subconscient, i serà la base de la meva manera de gestionar la vida i tot allò que m’hi succeeix. Aprenc que sóc mereixedor d’allò que estic rebent i que aquesta és la manera apropiada de tractar-me a mi mateix.
Si per altra banda, em sento desprotegit, per exemple, perquè quan ploro no ve ningú, o em fan callar sense entendre per què ploro, o em sento molt solet al meu bressol tanta estona, etc. entenc que aquesta és la forma correcta de tractar-me a mi mateix d’ara endavant … ignorant o negant les meves necessitats emocionals i /o materials.
En aquest sentit, m’agradaria destacar la gran diferència que hi ha entre els verbs rebre i percebre. Partim de la base que en la gran majoria de llars, els fills són estimats pels seus pares, és a dir, en la majoria de llars del món, els nadons reben amor dels seus pares. Sent així, com és possible que un món tan ple de fills estimats pels seus pares, sigui el mateix món que habitem, ple d’adults amb baixa autoestima, ple de gent que gestiona la seva vida en base a les seves pors?
Crec que la resposta és clara: la diferència que hi ha entre el que un rep i el que percep, és a dir, la lectura que un fa i el profit emocional que un treu d’allò que rep. Si jo estimo el meu nadó amb tota la meva ànima, i des d’aquest amor, sento que he de vetllar perquè no es converteixi en un nen “malcriat” (2), a força de negar-li afecte en un moment donat, uns braços, una abraçada , un munt de coses …, sens dubte l’estimo, però … li quedarà clar a ell? Si quan plora el deixo plorar tot sol, perquè crec que és la forma en què s’ha d’acostumar a dormir, per exemple, sens dubte ho faig des del meu gran amor cap a ell, però …. Serà aquesta la seva percepció? Potser a ell no li quedarà gens clar …
Crec que és fonamental, per a una infància feliç, per a una vida feliç, ajudar els nadons a percebre clarament l’amor que reben, perquè quedi ben gravat en totes i cadascuna de les seves cèl·lules, perquè aprenguin que ells són completament dignes d’aquest Amor, i perquè es tractin a si mateixos en conseqüència la resta de les seves vides. La manera més clara d’explicar a un nadó que és estimat, la que més l’ajuda a percebre l’amor que rep, és el tacte amorós.
Una última reflexió: Pares, Mares, el vostre nadó no us canviaria per cap altre pare o mare al món. El vostre nadó no us jutja, ni us culpa. No ho feu vosaltres … Pares, Mares, no us jutgeu, no us culpeu, només Estimeu-vos i Perseguiu els vostres somnis. Aquest és el millor exemple que podeu oferir als vostres fills, la millor herència i el millor regal.
Així, amb una percepció ben clara, i un bonic exemple, en un futur gens llunyà, tindrem una societat plena d’adults amb sòlides autoestimes, gens esclaus de les pors, i amb moltes ganes de compartir amb el món tot l’AMOR que han rebut dels seus pares. Així sigui.
(1) Amoritzar: No la busquis al diccionari, però al meu diccionari personal vol dir “Omplir d’Amor”.
(2) Malcriar: Aquesta paraula s’utilitza molt sovint, i, de vegades, sota uns paràmetres una mica confusos. Quan ens referim a donar als fills tot l’afecte, l’atenció i la protecció que necessiten, jo en diria “Bencriar”.