El meu nom és Mercè Cazes, tinc 44 anys i dedico les meves hores, els meus dies, als nens.
Em fa feliç participar en el seu màxim benestar. M’encanta donar-los la benvinguda a aquest món, ensenyant als seus pares o cuidadors com fer-los dolços i nutritius massatges. M’encanta jugar i conversar amb ells mentre creixen, procurant al màxim que no es perdi l’alegre manera de viure que porten d’origen, i m’encanta observar-los, donar-los suport, mimar-los, somriure’ls, reconèixer-los des de la complicitat quan, com jo, ja van vestits d’adult.
A aquests últims, als que ja anem vestits d’adult, van dirigides aquestes paraules.
Al tornar d’Àfrica, vaig pensar que haurien quedat enrere les mancances amb les que vaig viure molts anys de la meva vida, mancances d’amor, de diners, d’aquelles coses que més es desitgen … Realment estant a Ghana, tot això no em feia mal, em nodria completament d’altres coses, i em vaig sentir créixer tant, que estava convençuda que al tornar tot seria, a la fi, diferent …
No va ser així … elles eren intactes, preparades per donar-me la benvinguda a la tornada a la meva vida de sempre i per retenir-me en els seus braços a força de tristes i solitaries abraçades … Va ser una gran desil·lusió veure que cap de les meves circumstàncies estava canviant, i em va agafar molt cansada, perquè “treballar-se”, “treballar-se” i “treballar-se” durant anys, i que no es mogui ni un centímetre allò que més vols que es mogui, cansa molt. Vaig baixar al fons … del mar ? d’un pou? no ho sé, però era molt fosc, i allà vaig restar arraulida i quieta.
Així, arraulida i quieta, tot d’una vaig començar a comprendre el que ja intuïa: que hi havia més d’un escenari des del qual interpretar l’obra de la teva vida, i que cadascú pot triar el seu escenari.
Podem viure a l’escenari en el qual hem crescut i ens han educat a la gran majoria de nosaltres: en aquest escenari, un és l’actor principal de la seva vida, però no se sent el Director: el Director semblen ser els altres, o la vida, o ho són les Pors. Aquest escenari és difícil, dur, requereix lluita, esforç. En ell, un creix pensant que no és capaç de, que els altres o la vida mateixa són els culpables de moltes coses que li succeeixen a un, que allò bo cal guanyar-s’ho, que hi ha blanc i negre, bo i dolent, que ha de treballar-se molt, que cal renunciar a molts dels nostres desitjos, que la vida és així … En ell, un pot arribar a esgotar-se, intentant canviar un munt de coses sense amb prou feines veure resultats. En ell, un pot arribar a creure que la felicitat no existeix!!!
Però tenim una altra opció, l’escenari al què li dic escenari Alegria, on a més d’interpretar el paper protagonista de la nostra vida, sabem que som el Director de l’obra i, recolzats per l’Amor, assumim la RESPONSABILITAT de tot el que ens passa, sabent que cada tristesa, cada ensopegada, cada ensopegada “de la vida” ens convida a comprendre alguna cosa que ens farà sentir millor, a ampliar l’angle de percepció des del qual mirem tot el que ens passa i a aprendre a dirigir els nostres camins cap a l’abundància, abundància d’amor, de bellesa, de benestar, de salut, de comfort, de rialles, d’ALEGRIA.
A l’escenari Alegria escollim creure que cada ésser que es creua en la nostra vida, és un bell MIRALL que ve a reflectir-nos –recordar-nos alguna cosa de nosaltres mateixos, alguna cosa que necessitem alliberar, alguna cosa que hem de valorar…
A l’escenari Alegria, ens agrada recordar que la vida és un joc, en el que un decideix quines són les creences a les que vol donar poder, en el que no és útil esforçar-se per ser millor, perquè que JA SOM PERFECTES, al que cada dia hi ha munts de coses per AGRAIR, munts d’emocions per COMPARTIR, munts de paraules dolces per OFERIR als altres, munts de somriures per REGALAR i munts de coses boniques a REBRE…
A l’escenari Alegria, HONREM AL NEN QUE SOM, i des de l’Adult que també som, Cuidem, Mimem, Valorem, Respectem, Protegim, Abracem, fem Riure, Besem… ESCOLTEM l’infant que viu en nosaltres, que mai va desaparèixer… però que potser es va amagar, aclaparat de dures exigències, cansat de no ser escoltat, de no sentir-se prou estimat, de ser jutjat, de ser reprimit.
En el primer escenari, que podem anomenar escenari Drama o Víctima, ens passem la vida REBUTJANT-JUTGANT a persones estimades, a desconeguts, a circumstàncies, a situacions, al que ens porta la vida, sense adonar-nos que tot això són miralls que vénen a reflectir (recordar-nos) una part de nosaltres que necessita AMOR. Així, ens passem la vida rebutjant-NOS, i no entenem per què ens sentim malament, perquè la nostra autoestima no millora malgrat tot el que fem al respecte, ni perquè ens sentim de vegades tan rebutjats …
A l’Alegria canviem el rebutjar pel ABRAÇAR-ACCEPTAR. Abraçar la nostra situació, les nostres pors, les pors dels altres, reptes, “qualitats”, “defectes”, “errors”, allò diferent … Quan sentim que alguna cosa o algú no és apropiat al nostre camí, l’acomiadem amb una abraçada de comprensió i de gratitud, mai des del rebuig, el judici i el menyspreu.
El dia en què som capaços d’abraçar a l’infant que hi ha en el nostre interior quan està trist, en comptes d’exigir-li que sigui més Positiu, el dia en que som capaços de fer que aquest infant se senti protegit en comptes d’exigir-li que sigui valent, el dia en que som capaços d’apreciar quan meravellós és aquest ésser que som, en lloc de exigir-nos una i altra vegada ser millors, el dia en què ens atrevim a jugar i riure a la manera del nostre nen sense fer-lo sentir ” ridícul “; el dia que darrere de cada paraula desagradable, cada gest hostil, cada rebuig que rebem d’algú, som capaços de veure en aquest algú un infant espantat que se sent desprotegit pel seu adult i que està demanant Amor a mossegades … El dia que deixem de furgar les nostres ferides un cop i un altre des del judici, des de l’exigència, i comencem a guarir-les a petonets… aquest dia… comprenem, finalment, que hi ha una forma de viure la vida que es diu ALEGRIA.
Una forta ABRAÇADA
