Teatre Vida

H i havia una vegada un teatre anomenat TEATRE VIDA. Tenia dos escenaris. Un d’ells es deia escenari DRAMA i es referien al segon com l’escenari LLUM. No tothom coneixia l’existència del segon escenari, doncs era més habitual utilitzar el primer. De fet, durant moltes i moltes generacions, ens havien educat per amotllar-nos a Drama a la perfecció.

Així, jo, com gairebé tothom, i en no conèixer cap altra opció, vaig començar a representar l’obra de la meva vida a l’escenari per al que em varen preparar: El Drama. Ja n’havia après les normes i el funcionament, ja que es transmetien verbal i genèticament de generació en generació. Els meus pares, tota la meva família i entorn l’utilitzaven per representar aquí les seves vides, així que jo no havia de ser pas diferent.

Quan vaig arribar-hi, m’hi esperaven alguns dels grans personatges de Drama, uns personatges que compartim tots els que representem en aquest escenari les nostres vides i que s’ocupen de vetllar pel bon funcionament de tota obra que allà es representa: Hi havia, encara hi és, el director , el senyor DUALITAT, a qui agrada molt separar les coses, les emocions i la vida en general, en bones i dolentes, boniques i lletges, desitjables i no desitjables, acceptables i no acceptables …

Per a aquesta tasca tan entretinguda, Dualitat havia contractat a un altre personatge, un tal senyor JUDICI, qui encara avui en dia és l’encarregat de revisar la meva vida (i la de qualsevol) i d’etiquetar tot allò que hi passa. Ho estudia acuradament i ho contrasta amb un manual d’instruccions que té sempre a mà per consultar si allò que faig, dic, penso o sento és bo o dolent, bonic o lleig, acceptable o no acceptable … Un cop consultat en el seu manual, conclou i m’indica com he de sentir-me; i jo, com em van ensenyar a ser obedient, abans, ara ja no, feia el que se m’ordenava: Si allò que havia fet, dit, pensat o sentit era bo, bonic o acceptable, havia de sentir-me bé i tenia permís per sentir-me feliç , alegre, per celebrar; si allò que havia fet, dit, pensat o sentit era dolent, lleig o inacceptable, havia de sentir-me malament i estar disposada a rebre la visita d’una tal senyora CULPA, qui s’encarregaria d’acompanyar-me a tot arreu i d’assegurar-se que em seguís sentint malament pel que havia fet, dit, pensat o sentit. Era i és realment incòmode anar acompanyada d’aquesta senyora ja que és bruta i fa pudor. I sempre que la gent que actua a la meva obra em veuen acompanyada de la senyora Culpa, tenen, com tinc jo també, instruccions estrictes del senyor Dualitat de REBUTJAR-ME, és a dir, de restar-me punts del meu carnet d’ésser estimada i això no ens agrada gens ni mica a cap de nosaltres … llavors l’hem feta grossa i ens omplim de POR, el gran senyor de Drama.

En aquestes condicions, envoltada per aquests personatges, vaig passar uns anys representant l’obra de la meva vida i alimentant-me i nodrint-me tant com vaig poder d’altres personatges que es deixen veure a Drama tant com poden per recordar-nos que existeixen: El rei del teatre, l’AMOR i alguns dels seus súbdits més fidels com l’ALEGRIA, la RESPONSABILITAT, la CREATIVITAT, el JOC, la GRATITUD i la PAU.

No varen ser moltes les estones en què em vaig nodrir d’Amor, ni tampoc amb prou puresa com per quedar-ne ben tipa.

Però val a dir que durant els primers anys de la meva obra no en vaig ser conscient. Com la majoria dels nens, gaudia de l’ARA tant com podia, omplia els meus dies de Joc, mentre acumulava mancances silencioses en un calaix i aprenia, sense adonar-me’n, el gran art del Drama, altrament dit “Com aconseguir sentir-te estimada pels altres sense estimar-te: l’art de la dependència”.

Sortosament, hi ha una veueta interior que s’escapa de tots els personatges condicionants i limitants. Cal escoltar-la! Doncs ella coneix molt bé el camí cap a la LLIBERTAT. M’han dit que té relació directa amb el que mana més… és amiga de l’AMOR i sap bé com arribar-hi.

Afortunadament, la meva veu interior sempre ha estat molt cridanera: Com menys l’escolto més crida i no calla fins que ha obtingut l’atenció que reclamava.

Així, després d’uns anys sent obedient i trencant-me les banyes mirant de trobar la manera de sentir-me còmoda en un escenari tan poc acollidor, vestida amb unes robes que tant m’oprimien, un dia, la meva veu interior va cridar més que mai: “No és aquí !, No és aquí !, No és aquí! Hi ha un escenari on tot és més fàcil, agradable i lluminós. Hi ha un escenari menys esgotador. No cal passar la vida apartant pedres pesades de l’escenari de sempre, simplement … Canvia d’escenari ! Jo t’ho explico, si m’escoltes amb atenció i no m’obligues a cridar. ”

Va resultar que si que hi havia un altre escenari on representar la meva obra (i la de qualsevol) i era, efectivament, molt més fàcil, agradable i lluminós … més Lliure. En aquest segon escenari, com en el primer, l’Amor és qui mana més, mana més que la Por, però aquí, com hi ha més llum, es pot veure molt més clarament. En aquest segon escenari hi ha l’opció de representar la teva vida com si fos un joc, i és una molt bona opció, perquè quan entres en l’energia del Joc, com als personatges de Drama no els agrada, no hi volen pas participar.

QUAN CONVERTEIXES LA TEVA VIDA EN UN JOC

TOTES LES PORS DESAPAREIXEN.

A la gran dama del Drama, la Por, no li agrada la Llum I Jugar és encendre Llum.

A la Por no li agrada el moment present, ella s’alimenta dels records del passat i de les incerteses del futur I Jugar et porta a l’aquí i l’ara.

A Por li agrada fer-nos sentir petits per sentir-se gran I Jugar ens porta a casa d’una gran dama, l’ALEGRIA, a qui li agrada molt recordar-nos que som GRANS i que som CREADORS, mira … ella es diverteix així!

En aquest fantàstic escenari, dirigit pel senyor UNICITAT, tots els DOS esdevenen UN doncs aquí no treballa el senyor Judici separant a tort i dret. I per això, tot aquell que representa la seva obra en aquest escenari, millor il·luminat, veu amb claredat que l’Ombra és només manca de Llum, no pas la seva contrincant, així com el quart creixent no és enemic de la lluna plena. No són dues … és una: plena o limitada. I tot està bé. I tot és igualment SAGRAT. Llavors la LLUITA perd el seu sentit i la seva raó de ser.

El senyor Unicitat, tal com va fer el senyor Dualitat, va contractar un ajudant. Qui s’encarrega d’ajudar a Unicitat és una tal Responsabilitat, una dona molt sàvia que cada vegada que em sorprèn perdent-me en les aparences, em recorda que sóc JO mateixa l’encarregada d’estimar-me, cuidar-me, protegir-me i de guarir les meves ferides. Ella m’explica que cada vegada que demano als altres Responsabilitat sobre el meu benestar, és com demanar al mirall responsabilitat sobre el gra del meu nas. El mirall em mostra el MEU gra com l’altre em mostra la MEVA ferida. I no té cap sentit cridar a Culpa perquè llenci el mirall per la finestra. I no té cap sentit demanar a la Culpa que banyi en Rebuig a la persona que tinc al davant perquè trobaré un altre mirall i una altra persona que em recordaran que el meu gra, la meva ferida, segueix aquí, suplicant ser GUARIDA.

I quan de sobte ningú és culpable d’allò que em fa mal a mi, la meva vida canvia … Canvia d’escenari! I m’il·lusiono sabent-me l’encarregada del meu benestar Quin descans! No depenc de l’altre per sentir-me bé.

Hi ha un pont per creuar d’un a l’altre escenari, en diuen el pont de la Llibertat. Diuen que com més sovint es creua en direcció a Llum, més lliure et sents, més es debiliten i s’esvaeixen la dependència i els miratges de Drama.

Per creuar aquest pont cal entrenar-se en l’art de Estimar-nos sense condicions, que va esdevenint més fàcil com més deixem de comunicar-nos amb el senyor Judici i amb la senyora Culpa, que tenen el costum d’enredar-nos ben enredats.

També és imprescindible comprendre i recordar que l’altre és el mirall que ens reflecteix els nostres grans. L’altre no té el poder de crear grans al nostre nas, només de recordar-nos que hi són. Repetim: Mai és responsabilitat de l’altre fer-nos sentir millor. Mai és Culpa de l’altre (ni de ningú) que no ens sentim bé.

Les nostres ferides solen anar associades a creences limitants sobre nosaltres mateixos i sobre el món que ens envolta, creences que hem heretat o conclòs: Jo no mereixo, la vida és dura, la vida és una lluita constant, no sóc capaç de triomfar, no sóc digna o digne d’amor, i moltes altres. Formen part, al costat de les nostres creences alliberadores, de la nostra base de dades particular a partir de la qual es genera la pròpia percepció del que ÉS.

Aquestes són les claus que obren la porta de l’escenari Llum o que encenen el llum a l’escenari…

I com més representes aquí la teva vida, més t’acompanya una altra dama del tot elegant: la GRATITUD. Ella desitja estar sempre envoltada de tots nosaltres i per això, cada nit, quan ens adormim, ve a visitar-nos, un per un, i ens xiuxiueja a cau d’orella:

DESCANSA EN MI ESTIMAT, ESTIMADA,

DESCANSA EN MI I GAUDEIX DEL VIATGE.

2 comentaris a “Teatre Vida”

  1. Feia temps que no em llexia aquest escrit… m’encanta!!
    Sempre hi trobo alguna cosa nova.

    Gràcies gran dama de l’amor
    ❤️

    Respon

Deixa un comentari